Abans de que Barcelona esdevingui la nova Venècia

 La democratització dels desplaçaments internacionals és un fet que ha donat lloc a canvis significatius en la facilitat d'accedir a l'experiència de viatjar. Aquesta evolució s'ha simplificat a causa de l'abaratiment del cost dels mitjans de transport i l'augment descontrolat de l'oferta d'allotjament turístic a un preu assequible, particularment des de la notòria irrupció de plataformes digitals com ara Airbnb. Aquestes tendències emergents han posat en relleu la necessitat d’abordar els reptes de sostenibilitat generats pel turisme massiu que afronten les comunitats locals.

En clau nacional ciutats com Palma o Barcelona experimenten anualment una sobrepoblació de turistes que a la llarga ha comportat el naixement d'una fenomenologia anomenada "turismofòbia" que neix a causa del trencament de l'equilibri existent entre els ciutadans locals i els visitants.

Aquest procés de desequilibri i els seus efectes negatius han estat batejats com el "síndrome de Venècia", fent referència a la ciutat italiana famosa pels seus canals, un dels exemples més significatius del resultat que pot suposar el turisme massificat.

El creixent excés de turisme representa una amenaça directa a la forma de vida de la població autòctona, provocant un encariment constant de l'habitatge en favor de la instal·lació d'habitatges programats pel lloguer vacacional en el nucli urbà de les ciutats, el que provoca immediatament el desplaçament dels habitants cap a les zones perifèriques de la ciutat o fins i tot a altres municipis limítrofs a aquesta.

L'augment de preus no es limita exclusivament al sector immobiliari, sinó que s'estén també a altres sectors com el de l'hostaleria, on els preus s'ajusten al poder adquisitiu del turista, el qual sovint té un poder adquisitiu superior al dels residents local. A la llarga aquesta conjuntura ha provocat dificultats de subsistència als petits comerços locals que es veuen afectats pel creixement de les grans empreses arreu dels nuclis de les grans ciutats turístiques.

En conseqüència els efectes derivats del "síndrome de Venècia" impliquen una degradació en el teixit cultural i social de la comunitat local, representada per la pèrdua d'elements essencials en les diferents dinàmiques socials i comercials de la ciutat.

Barcelona, víctima del seu propi èxit

Barcelona és una de les damnificades per aquest procés d'autodestrucció fruit del seu propi èxit internacional, un èxit heretat dels Jocs Olímpics de 1992 quan Barcelona en va ser el seu amfitrió, marcant un punt d'inflexió en la projecció internacional de la capital catalana. Els Jocs Olímpics no es van concebre merament com un projecte esportiu, sinó com l'esdeveniment clau per preparar Barcelona pel segle XXI. Aquesta percepció va implicar una remodelació de la ciutat que tingués com a objectiu assolir un alt grau de competitivitat pel que incumbeix a l'oferta turística, competint amb altres destins tradicionals europeus com París o Roma. Aquesta transformació es va dur a terme mitjançant un pla que incloïa la creació d'infraestructures culturals de primer nivell, l'adequació de noves platges, l'ampliació de l'aeroport i l'augment considerable de l'oferta d'allotjament turístic.

Enguany fa trenta anys de la creació del Consorci de Turisme de Barcelona, l'entitat publicoprivada establerta després de les olimpíades amb la finalitat de promocionar el turisme a Barcelona. La valoració dels resultats passada ja tres dècades són excel·lents en termes econòmics i de nombre de visitants, arribant als 9,7 milions de visitants l'any 2022. La indústria del turisme a Catalunya representa un 13% del PIB segons xifres prèvies a la pandèmia, però malgrat donar més de 150.000 llocs de feina, l'augment descontrolat del turisme s'ha convertit en un problema capital i incòmode que fa replantejar el model turístic de la regió.

Cada cop és més fàcil detectar certs símptomes a Barcelona que reflecteixen un procés de massificació turística similar al que va transformar a Venècia de ser una ciutat amb turistes a una ciutat de turistes.

Segons un treball publicat per l'Institut d'Economia de Barcelona1 el boom de les plataformes digitals de lloguer vacacional a Barcelona han causat un significant creixement en el preu de l'habitatge a la ciutat comtal, en els barris més perjudicats el preu del lloguer ha patit un augment del 7% i el de la compra de pisos s'enfila fins a un 20%.

Paral·lelament, segons un estudi realitzat per l'AMB, el cost de vida a la capital de Catalunyaha augmentat un 42% en els últims set anys, un creixement que tot i que en els últims anys ha estat associat a la inflació, la seva arrel radica en les conseqüències endèmiques generades pelturisme massificat.

L'evitable insostenibilitat

Les conseqüències derivades inclouen un cert malestar social i un creixent rebuig social al turisme, que es manifesta a través de la popularització de lemes propis de la "turismofòbia" arreu de la ciutat, tals com "Tourists Go Home", "El turisme mata els barris" o "Les vostres vacances de luxe són la nostra ruïna".

No obstant això, fins al moment aquest malestar no ha estat tingut en prou consideració per la classe política del país, atès a la incomoditat que genera plantejar una possible remodelació del sector més exitós de l'economia.

Tanmateix, les dades objectives demostren com el turisme és una peça fonamental en la generació de riquesa de la nostra economia, però alhora també és evident la insostenibilitat a llarg termini de l'actual model turístic -per l'encariment de la vida per a la població autòctona i l'aparició d'un marcat rebuig al turisme-, creant el que sembla una aparent dicotomia d'interessos entre l'èxit econòmic i el benestar dels habitants de nuclis turístics.

A pesar de l’aparent incompatibilitat diverses ciutats, emblemes del turisme, han optat per reestructurar el seu model turístic amb l’objectiu de promoure la coexistència sana i sostenible entre un dels seus principals motors econòmics i el benestar de la població autòctona. A la ja mencionada ciutat de Venècia s'ha optat per unes reformes enfocades en la regulació de visitants a certes àrees de la ciutat, incloent-hi de forma puntual la restricció d’accés a certs punts específics, reservats exclusivament per a residents i visitants habituals, els quals han de comptar amb una targeta especial. Altres ciutats com Palma han decidit optar per reformes de caràcter fiscal creant impostos als turistes que pernocten a la ciutat i limitant l'oferta d'allotjaments vacacionals.

Per tant, l'actual situació no ha de ser percebuda com una dicotomia de difícil elecció, sinó que s'ha de plantejar com una oportunitat per repensar el funcionament del nostre model turístic, un moment idoni per redefinir el futur de Barcelona i en conseqüència dels barcelonins, obrint la porta a un nou turisme més sostenible que sigui compatible amb la coexistència entre residents i visitants.

Aquest procés reflexiu cal que es faci al més aviat possible, de manera prioritària, per tal d'evitar que la complexitat de la situació evolucioni a un grau més alt, en altres paraules, abans que Barcelona esdevingui la nova Venècia.

Marcel Muñoz Rodríguez